Història de les platges de Barcelona

Els barcelonins es van anar afeccionant cada cop més als banys de mar, a les curses de natació, a les competicions nàutiques... La recuperació del front marítim de la ciutat, iniciada als anys vuitanta del segle passat, ha significat un canvi històric i ha contribuït a integrar les platges a la nostra vida quotidiana.

Barcelona i el mar

Des dels seus inicis, la història de Barcelona ha estat íntimament unida al mar. En el decurs del segles, la seva línia de costa ha anat variant com a resultat de la constant dinàmica entre el mar i la terra. El segle VI a.C., la muntanya de Montjuïc i els seus assentaments ibèrics presidien el pla situat a redós de la serra de Marina, entre els rius Rubricatus (Llobregat) i Betulònica (Besòs), que en aquella època presentava un perfil litoral del tot diferent al d'ara. A ponent de Montjuïc, llargues platges, i entre la muntanya i el turó més tard anomenat Taber (avui dia carrer de Paradís i entorns), una petita badia permetia l'entrada del mar fins a terra endins, molt més enllà de la franja costanera actual. Encarada a mar, en el cim d'aquest turó, s'establí la Barcino romana.

Posteriorment, el mar s'anà retirant i es van anar creant uns paisatges canviants d'illots i llacunes. La regressió marina continuà i els nous espais de terra ferma que anaven apareixent van ser ocupats per horts i cases. Des de llavors fins ara, la història de Barcelona ha estat un festeig permanent entre el mar i la terra; una relació que ha permès un aiguabarreig constant de pobles i cultures que ha atorgat a la ciutat la seva indiscutible condició cosmopolita i mediterrània.

Avui dia, la façana litoral barcelonina és un paisatge construït, herència de segles i segles d'evolució constant. Un paisatge humanitzat on destaquen les platges, que formen part de la història de la ciutat. Unes platges de fàcil accés, que s'integren a la ciutat com un més dels seus espais públics. Uns indrets, però, que a més d'oferir l'oportunitat de gaudir del lleure i l'esport, fan possible passar del món urbà a un medi natural tan ric i potser no prou conegut com és el mar.

De garums i bon vi

El segle IV a.C. el pla era habitat pels laietans, tribus ibèriques que poblaven zones del Barcelonès, el Maresme i el Vallès. Les troballes arqueològiques semblen indicar que els laietans de Barcelona (la Laie ibèrica) utilitzaven un petit abrigall a ponent de Montjuïc com a port natural, i que enriquits per l'aportació d'altres cultures mediterrànies més avesades al comerç i a l'art de navegar (fenicis, grecs, etruscs...), realitzaven ja algun tipus d'intercanvi comercial per mar, probablement amb Empúries (l'Empòrion grega).

L'any 218 a.C., els romans inicien la conquesta de la península ibèrica i malgrat que no excel·leixen com a gent de mar, la fusió del poblat ibèric amb la Barcino romana significarà els orígens del que, segles més tard, seria un dels enclavaments més importants del comerç marítim mediterrani. Vaixells de guerra, birrems o trirrems, lleugers i allargats, vaixells més curts d'eslora i amples de mànega, molts d'ells carregats amb àmfores de vi, i petites embarcacions de pesca que resseguien la costa, freqüentaven les aigües d'aquella antiga Barcelona romana. S'iniciaven d'aquesta manera uns temps de prosperitat per a una ciutat que ja mai més deixaria de ser marinera.

Entre el puig de les Falsies i l'arenal de Santa Clara
 
El segle II, Barcelona tenia entre 3.500 i 5.000 habitants. Més de mil anys després, el segle XIII, ja hi vivien unes 40.000 persones, una xifra considerable per a una ciutat d'aquella època. Barcelona començà a adquirir la seva condició de capital els segles VI i VII, en temps dels visigots. Aquesta condició esdevingué definitiva el 1253, quan Jaume I atorgà al Consell de Cent de la ciutat el privilegi de designar els cònsols d'ultramar que havien de representar els interessos del regne d'Aragó i Catalunya.

El segle XIII, després de superar llargs períodes de crisis i decadència, Barcelona era una gran ciutat, una important capital mediterrània que destacava pel seu caràcter cosmopolita i emprenedor. Una de les activitats econòmiques que millor recollia aquest tarannà era el comerç per mar. A Barcelona arribaven vaixells del Magrib carregats de llana, pells, cuir, i també amb productes procedents de terres transsaharianes. De Sicília s'importava blat, cotó, corall... De Sardenya, figues, formatges, peix salat... Per la ruta d'Orient arribaven espècies com ara el pebre, el gingebre, l'encens, la canyella... De Barcelona, els vaixells salpaven amb productes manufacturats, teixits de llana, vidrieria, plom, estany, coure, arròs, vi... Una intensa activitat que es concentrava en un espai de platja que s'estenia entre el puig de les Falsies (actual plaça de Palau) i l'arenal de Santa Clara (parc de la Ciutadella).

Un espai ple d'activitat

A la mateixa platja, un tràfec incessant de gent s'ocupava en una gran diversitat de feines: mercaders, comerciants, armadors, barquers, mariners, corders, mestres d'aixa, calafatadors, fusters, ballesters... Una d'aquestes feines era la que duien a terme els bastaixos de capçana o macips de ribera, constituïts en gremi, que eren els encarregats de traginar i manipular les mercaderies.

Una altra feina relacionada amb la càrrega i descàrrega de mercaderies era la que duien a terme els traginers de mar, més ben situats que els anteriors ja que comptaven amb mules de propietat per al transport. D'aquesta manera, la platja de la Barcelona medieval es convertí en un lloc de gran transcendència per a una ciutat que havia fet del comerç la seva principal activitat econòmica.

El perfil de la costa era força diferent a l'actual. El mar de Barcelona arribava fins a on avui dia s'alça l'església de Santa Maria del Mar. Allí, extramurs de la ciutat, arran d'aigua, s'estenia una humil barriada de casots i barraques anomenada Vilanova del Mar, on vivien pescadors i altres practicants dels diversos oficis mariners de l'època.

Pirates, corsaris i ballesters

A les platges de la Barcelona de l'edat mitjana, entre els treballadors de la mar també era possible trobar-hi pirates, corsaris i ballesters (homes destres en el maneig de la ballesta). Un dels problemes més importants que havien de superar els vaixells que tenien el seu punt de sortida o arribada a les platges de Barcelona era el de la seguretat, per l'abundància de pirates i corsaris. El segle XIII, Barcelona competia comercialment amb altres ciutats com ara Pisa, Venècia o Gènova. Aquesta competència sovint comportava que vaixells de potències diferents s'abordessin en alta mar per fer-se amb les mercaderies alienes.

Quan aquestes accions es feien amb la benedicció del rei o de les autoritats locals, els qui la realitzaven eren anomenats corsaris i passaven a ser, fins i tot, herois. Els qui ho feien "il·legalment", els que actuaven pel seu compte sense distingir l'origen dels abordats, eren considerats pirates i, per tant, malfactors. En tot cas la pirateria i la pràctica del cors eren habituals arreu de la Mediterrània. Per aquest motiu, en els vaixells mercants s'hi embarcaven ballesters.

De la platja medieval a la Barceloneta
 
Durant el segle XIII, la ciutat emmurallada de l'època romana queda encerclada per unes noves muralles. La zona de la platja, però, era lliure de fortificacions. Entre els segles XIII i XIV, la zona compresa entre la ciutat i el mar se seguí poblant. El Regomir, primer barri mariner de la ciutat, format a la part de mar del portal de l'antic castell episcopal, bastit a la muralla romana de la ciutat, seguia creixent.

Entre el 1427 i el 1475 es construí la muralla de mar que començava a l'actual plaça d'Antonio López i s'allargava fins a les Drassanes. Més tard vingué la que continuava des d'aquest indret fins a les Hortes de Sant Bertran. I, finalment, la muralla entre la Torre Nova i el monestir de Santa Clara. Durant el període de construcció del primer d'aquests trams de muralla es va fer també el primer intent de construcció d'un port artificial a la ciutat de Barcelona. Aquest i altres projectes posteriors van anar transformant la façana marítima de la ciutat i, a mesura que el gran port es va anar consolidant, va absorbir bona part d'aquella activitat que caracteritzava les platges de la Barcelona medieval.

Pel que fa a la dinàmica litoral, la construcció del dic a partir del nou inici de les obres de construcció l'any 1590 significà l'acceleració del creixement natural de les platges de Barcelona. Segons explica Joan Alemany en el seu llibre El port de Barcelona, es calcula que des dels inicis de les obres l'any 1447 «la platja va avançar cap al mar uns 500 metres fins al 1697 i entre 800 i 900 metres fins a l'actualitat». Va ser en aquest terreny guanyat al mar on, el segle XVIII, es creà el barri de la Barceloneta.

Entre la via del tren i el mar

Les reformes urbanístiques, la inauguració de la línia de ferrocarril entre Barcelona i Mataró (1848), i el creixement demogràfic i industrial de la ciutat van influir decisivament en el nou disseny del litoral barceloní. Entre el 1878 i el 1881 fou enderrocada la muralla de mar construïda el segle XVI, fet que donà pas a la construcció del passeig de Colom. A peu d'aquestes muralles, de cara a mar, hi havia les populars "pudes", unes petites tavernes anomenades així, probablement, per la mala olor que caracteritzava aquell indret proper a unes aigües brutes i estancades.

El segle XVIII s'inicià a Barcelona un procés d'industrialització, fonamentalment en el ram tèxtil. A partir de la segona meitat del segle XIX, aquest procés rebé un impuls fort i renovador. La disponibilitat d'aigua i la seva condició de ciutat portuària, entre altres motius estrictament econòmics i socials, facilitaren el desenvolupament i la diversificació industrial de la ciutat, que concentrava bona part d'aquesta indústria en zones properes al port.

D'aquesta manera es construí un paisatge de costa amb el protagonisme indiscutible de les grans instal·lacions industrials. En el decurs del segle XIX i de la primera meitat del XX, entre la via del tren i el mar es creà un espai marginal que aviat assolí uns nivells de degradació considerables. Més endavant, l'activitat industrial de la zona va anar decreixent fins que la majoria d'aquelles grans instal·lacions foren desocupades i la franja litoral dels barris del Poble Nou i Sant Martí de Provençals s'anà convertint en un abocador indiscriminat, i al mar hi arribaren grans quantitats d'aigües residuals, urbanes i industrials.

D'esquena al mar?

D'ençà de la desfeta ambiental del litoral barceloní, a partir sobretot de la segona meitat del segle XIX i fins ben entrada la segona meitat del XX, sovint s'ha dit que la ciutat vivia d'esquena al mar. És probable, però, que aquesta afirmació no sigui correcta. Barcelona en cap moment no va renunciar a la seva condició de ciutat litoral. Les nombroses iniciatives ciutadanes de finals del segle XIX i inicis del XX per reivindicar l'espai litoral com a espai col·lectiu per a la pràctica de l'esport, l'oci o la cultura, el manteniment de l'activitat pesquera, la relació inqüestionable i intensa de la ciutat amb el seu port, i la pervivència d'un barri amb personalitat pròpia i tradició marinera com el de la Barceloneta, demostren, d'alguna manera, que la ciutat, malgrat haver vist com es malmetia el seu litoral, mai no va trencar definitivament la seva relació històrica amb el mar i les seves platges.

Els banys de la Senyora Tona i altres
 
Els nombrosos establiments de bany que s'anaren obrint a les platges de Barcelona durant la segona meitat del segle XX ens fa pensar en una demanda creixent d'instal·lacions d'aquest tipus. Amb els anys, alguns d'aquests establiments van desaparèixer, però d'altres es mantingueren oberts fins ben entrat el segle XX. Entre els més coneguts, tots situats a les platges de la Barceloneta, cal citar els banys de la Senyora Tona o de Salé, Astillero, Sant Miquel (originàriament ubicat a Can Tunis), la Deliciosa, Junta de Damas, Neptuno, la Sirena o el Tritón. També a la Barceloneta, els banys San Sebastián van ser els primers -i no sense escàndol- a instaurar una zona de banys a la platja que permetia la coexistència d'homes i dones.

L'any 1912, a la zona de llevant, prop del barri del Bogatell, s'inauguraren els banys de la Mar Bella, que restaren oberts fins als anys quaranta, en què foren destruïts per un temporal. Aleshores era considerat l'indret de platja més net de Barcelona. A la Marina, a les platges de Can Tunis foren també reconeguts els banys Espanya, Cibeles, i molt especialment els banys Zoraya, anomenats popularment "el balneari".

Banys de pila
 
Anar a banyar-se a mar obert en la Barcelona d'aquells temps significava tota una aventura. Accedir a les platges portava el seu temps. Fins que no es van instaurar algunes línies de tramvia, com les que comunicaven alguns banys de la Barceloneta amb la ronda de Sant Antoni, Sants o la plaça de Catalunya, la gent hi anava caminant.

Els establiments de bany permetien combinar els banys de mar amb els que llavors s'anomenaven "banys de pila" (banyeres i piscines). Alguns d'aquests establiments oferien serveis complementaris com ara gimnàs o solàrium. Un esdeveniment que despertà gran expectació a la ciutat va ser la inauguració, l'any 1872, dels banys Orientales, una luxosa construcció que imitava formes àrabs i que oferia unes comoditats desconegudes fins aleshores.

Més que uns clubs
 
Durant les dues primeres dècades del segle XX, es van fundar quatre entitats que esdevingueren pioneres, a Espanya, en l'esport del rem, de la vela i de la natació. L'any 1902, com a resultat de la fusió entre el Real Club de Regatas de Barcelona (1881) i el Real Yacht Club (1879), es fundà el Real Club de Barcelona, l'actual Reial Club Marítim de Barcelona. L'any 1909, per discrepàncies internes, fonamentades principalment en una eterna rivalitat entre els practicants del rem i de la vela, es produeix una escissió en el si de l'entitat que significarà el naixement d'un nou club: el Club Náutico de Barcelona.

En els seus primers anys d'existència, les seus socials de totes dues entitats estaven instal·lades en dos edificis flotants propers, fondejats al Portal de la Pau. Dues altres entitats històriques relacionades amb el mar i les platges de Barcelona van ser fundades també en aquests primers anys del segle XX: el Club Natació Barcelona i el Club Natació Barceloneta.

L'Escola del Mar

Els renovadors plantejaments pedagògics que, entrat el segle XX, revolucionaren el model d'escola vigent fins aleshores a la ciutat, recollien també aquest esperit de viure més harmònicament amb la natura i de fer de l'educació física i l'esport pràctiques habituals en els centres educatius. També, en aquesta ocasió, el mar i les platges de Barcelona van ser el marc d'una experiència singular, sorgida en aquest cas a partir d'una iniciativa municipal. L'any 1922, a la Barceloneta, just al final del carrer de l'Almirall Aixada, al costat dels banys Orientales i a la mateixa platja, s'inaugurà l'Escola del Mar.

L'objectiu fonamental de l'Escola del Mar era el d'acollir infants que, sense estar malalts, manifestessin algun símptoma de feblesa física que fes aconsellable un tipus de vida més sana, fora de l'ambient carregat de la ciutat. L'any 1938 l'edifici fou destruït per les bombes, en plena guerra civil. Posteriorment l'escola fou traslladada a Montjuïc i, finalment, l'any 1948, al barri del Guinardó.

Les nostres platges, avui

La reordenació urbanística, sorgida en ocasió dels Jocs Olímpics del 1992, es va basar en tres decisions importants: el sanejament i la consolidació del litoral, l'aixecament de les línies ferroviàries costaneres, i la construcció de la ronda i el parc del Litoral.

Des de la construcció de la Vila Olímpica -la primera gran obra emblemàtica de la Barcelona del 92- fins a les darreres intervencions amb motiu del Fòrum, s'ha dissenyat un nou front marítim constituït per peces de característiques prou diferents pel que fa a la superfície, als programes i usos previstos, i a l'especificitat de l'estructura urbana en relació amb les exigències de l'entorn. Totes elles, però, han estat projectades segons un mateix criteri: relacionar íntimament el litoral de llevant, el seu mar i les seves platges, amb els barris veïns, i integrar-lo a la ciutat com un espai més d'ús públic, de la manera més racional i sostenible possible.